Videojocs educatius

Com a consumidor habitual de la indústria dels videojocs, puc afirmar que fins ara mai havia sentit que s'utilitzesin videojocs per a fins educatius. Personalment, porto tota la vida jugant amb videoconsoles exclusivament com a forma d'oci, tant individualment com amb el grup d'amics. Però avui dia, els principals fabricants de videojocs, cansats de que pares i educadors insistissin en que els videojocs eren una pèrdua de temps per als joves, o inclús era contraproduent per a la seva educació; han començat a veure en els videojocs educatius una nova eina per a fer mercat. Inclús veient l'èxit d'aquests videojocs han decidit obrir el mercat a tots els públics. Així doncs, el que faré no serà parlar d'un videojoc en concret sinó d'una plataforma tan coneguda com Nintendo.


Nintendo és actualment el fabricant que s'ha situat líder en aquesta nova tendencia, aprofitant la potencialitat de les seves consoles (Wii, DS) per a desenvolupar jocs interactius, que activin la ment i ampliïn el vocabulari o t'ensenyin un idioma mentres els usuaris es diverteixen. No s'ha de negar que Nintendo segueix i seguirà elaborant jocs amb el dissenys clàssic de superar nivells, disparar i competir, doncs aquesta ha estat sempre la seva essència, però s'ha de tenir en compte que gran part del seu èxit actual està en aquesta nova iniciativa de treure al mercat aquests videojocs que antigament haguessin quedat fóra de catàleg. La estratègia utilitzada per Nintendo ha sigut molt bona, utilitzant grans campanyes de marketing que han estat enormement compensades amb els seus recents èxits de ventes.



Però sota el meu punt de vista, el gran encert de Nintendo, ha sigut la obertura del seu mercat a tot tipus de jugador. Així doncs, sense deixar de banda a joves i adolescents, han inclòs en el seu catàleg jocs per a nens més petits, per a pares, i per a avis. En definitiva, la marca japonesa se l'ha ha ideat per a introduïr en el seu món a tota la familia, i això, educativament parlant, és un gran avenç per part de les videoconsoles, que en el seu nou format, passen a ser un nou món en creixement, amb moltes possibilitats de convertir-se en una GRAN eina educativa en un futur no molt llunyà.

Així doncs, Nintendo, ha creat la plataforma Touch!, que és on s'enquadren tota aquesta nova generació de videojocs que volen aportar tant a joves com a adults, alguna cosa més que diversió. Alguns dels seus èxits més sonats són: Brain Trainning (en que l'usuari s'enfronta a diferents proves i càlculs mentals i la seva arma principal serà la seva pròpia ment), English Trainning (una forma entretinguda i diferent per aprendre l'idioma), Trivial (igual que el tradicional), o Cocina conmigo (joc amb gran quantitat de receptes per aprendre a cuinar plats de tot el món).

D'altra banda, la videoconsola Wii, ha elaborat jocs en que és necessaria la participació i col·laboració de varis jugadors que ja no només necessiten d'un sofà i un mando per a jugar, sinó que ara depenen de la interacció continua d'ells amb el propi joc. Opino que aquesta nova manera de jugar no passarà inadvertida en Casals, Residències, Centres Educatius i demès associacions que estan veient en aquesta interacció una nova manera per a educar als seus usuaris i trobar espais educatius en moments d'oci.

Tecnoautobiografia

Primer de tot, he de dir que tot hi que l'altre dia no vaig aixecar la mà a classe (no volia ser l'únic), hem puc considerar per edat pràcticament de la Generació Einstein. I amb això no vull dir que faci un ús exclussiu de les Noves Tecnologies, ni que hem consideri un "pro" en aquest món; al que em refereixo és que quan jo vaig néixer, el meu món ja estava envoltat de Tecnologia. Al menys, desde que tinc ús de records o memòria, sempre recordaré a casa una tele, una mica més endavant una Game Boy o una Play Station, i inclús un discman o una minicadena.

Ara me n'adono que de fet, amb aquesta introducció, estic comentent el mateix error que els meus companys, que és confondre les noves tecnologies amb el que serien pràcticament les TIC, o amb el que serien les tecnologies artefactuals, i tenint en compte que l'altre dia vaig assistir a classe i puc dir que porto una classe de ventatge, es pot dir que l'error és més gran. Tot hi així, m'agrada no borrar res del que escric i seguiré endavant, doncs ja he esmentat algunes de les que van ser les primeres tecnologies artefactuals de les quals vaig disposar. Més endavant algun Nadal (tecnologia simbòlica que he viscut any rere any, i ja van 20!) descobriria el que era un ordinador, i algun altre el que era el mòbil. També n'hi ha hagut altres de molt importants però menys il·lussionants en la ment d'un nen, com és la roba, el llibre, les ulleres (Eli aquest és teu) o la guitarra.

A part d'aquestes primeres Tecnologies artefactuals que vaig descobrir en els meus primers passos de la infància, puc dir que a casa meva desde petits també vam conéixer de primera el que seria una Tecnologia simbòlica molt habitual. Estic parlant de la religió catòlica. O bueno, més concretament, parlo de creus, de bíblia, o d'anar de tant en quant a l'església. La història és que la família de mon pare sempre ha cregut molt en aquest tipus de símbols, i per tant, durant el que va ser la meva infància els portava a l'ordre del dia. No va ser fins que vaig ésser una mica més gran que va sortir el meu primer esperit crític (després de la fase de preguntes i després de la frase de queixes i contestacions) i em vaig anar desmarcant d'aquest moviment. Per tant, puc dir que aquest va ser el meu primer contacte amb les tecnologies simbòliques.

Potser per tenir una família paterna de tradició catòlica, sempre se li va donar molta importància a precisament això, la família. Pel que fa a les tecnologies organitzatives, la familia és la primera en la que vaig recaure. Desde petit que sempre s'ha mantingut molt la tradició familiar, i he pogut ser partícip de trobades, dinars, comunions, bodes... També a una edat molt jove vaig conéixer, com la majoria de persones, una altra organització, l'escola; i a partir d'aquesta, vaig conéixer altres en les que vaig poder participar, com el futbol o el teatre. Avui dia segueixo en un equip de futbol. Diria que és la organització de persones que més gràcia em fa. De fet, algunes d'aquestes persones em van fer conéixer un altre tipus de tecnologies. Les drogues.

No estic segur de que siguin tecnologies biològiques, però ja que és una tecnoautobiografia, intentaré fer menció de tots els tipus de tecnologies; i com que pràcticament mai he pres medicaments, ni porto una cama ortopèdica, ni he participat amb la meva xicota en la fecundació in-vitro, és la única tecnologia que crec que podria ser biològica que se m'acudeix. Crec que podria ser biològica perquè afecta a la persona (com un medicament), i pot millorar el seu estat. Així doncs, en edat adolescent vaig poder conéixer aquesta tecnologia que de vegades l'anomenen droga, i que em va fer descobrir i percebre llocs als quals no havia arribat abans. I va ser en aquest moment en el que sense donar-me compte ni escollir-ho, vaig passar a formar part d'una altra tecnologia organitzativa, una tribu urbana a la que anomenen "els fumetes". Com ja he dit, jo no vaig escollir-ho, però la societat d'avui dia, s'empenya en organitzar-ho i distribuir-ho tot per grups socials. Així doncs, podem trobar diferents organitzacions, com els hippies, els punkies, raperos, skins (puahh!), de dretes, d'esquerres, conservadors i liberals (la política també és una tecnologia organitzativa), heavies, moteros, raveros... Tot avui dia sembla estar organitzat, i pel que sembla ja no es pot ser una persona normal, doncs la societat s'ha convertit en grups de persones i de pensaments.

http://es.youtube.com/watch?v=g3lqaTast5U
http://es.youtube.com/watch?v=p0RpIzqreCo